PETIT RETRAT INTERMITENT DE ESTRELLA

 

 

Aqueste fotos es la seva dedicació a l'opera i concretament al Liceu. (al costat de Rolando Villazon) i en la foto de Placido Domingo es la de la esquerra. Però volem parlar de la seva vesant de escriptora... en les seguents entrades al blog ho comentem.

ELS COMENÇAMENTS D'UNA ESCRIPTORA

 

 

Aquest premi literari (va ser finalista) pensavem que podria ser el començament d'una etapa literaria important

CIENCIES O LLETRES ?

 

 

 

 

Aquets retalls de prensa reflexan els començaments de una escritora..... va ser com una nau espacial cap l'univers de les lletres i que potser unes quantes equacions matemàtiques varen abortar.
En fí sempre ens quedará el record de haber vist una "estrella" fugaç que prometía.

L'ESPARRING

Retrat intermitent de : Francisco Esteve Saez
El terme de Esparring, en la boxa s'utiliza per els que fan entrenament de les figures consagrades.
No es el cas del meu personatge, que va néixer al Vinalopó el 1913.
Ell aixó si, va tastar la boxa i va fer un bon paper sortint inclós en la premsa de la època.
Lo de esparring es per els cops que la vida li va donar.
Es un homenatge a Ell i a la seva generació que han fet possible la nostra.

Va neixer a El Pinós (Alacant), un poble de secá dintre de un mont rural, a on els que naixien lis posaven el nom dels pares o bé el que el mossèn li atorgava. El bestiar de la casa sovint tenia nom de persones, perquè eran els amics i les eines per tirar endavant.
El nostre "Espàrring" va crèixer envoltat per aquest entorn i els deficits del moment. Una escola quasi nul-la un entorn familiar de supervivencia i els seus amics el gos Rogelio i la mula Francisca.
El any 1930 amb 17 anys i cinc duros a la butxaca va agafar el tren cap a una incógnita ..Barcelona. Allí per les rodalies del Music Hall El Molino,el va acollir algú que tenía lligams amb la familia, Va començar aprendre l'ofici de fuster. I enmig dels encenalls, va entrar a la societat obrera industrial de Barcelona, o sigui fam i miseria però a diferencia del Poble,aquí es podia somiar.

Els somnis eren per sortir de la pobresa,arribant a ser figura del toreo o bé de la boxa. Per aixó va entrar a un gimnás del Raval. Allí
com en les películes de Bogart, anaven els managers "taurons" amb la esperança de trobar un crac.
Ell va trobar dos "taurons", un molt técnic que li va ensenyar l'ofici de la boxa. I l'altre el veritable "tauró" era el que organitzava les vetllades..... aixó sí pagava molt bé. Total tres mesos amb la samarreta de amateur, i despres el pit nu de profesional. Era l'estil dels anys 30.
Molt aviat va trepitjar els millors locals de Barcelona. El Nuevo Mundo, El Iris, L'olimpia, i també el estadi de Montjuïc, en la gran vetllada del 14 de maig de 1934 junt a Paulino...

Uzcudum i Max Schmelling, i va fer un bon paper
segons la critica de l'epoca.
Aixi era la seva vida, boxa, treball, guanyar diners per portar els Pares i germans a Barcelona.
Sempre pensava en plural)

Però la seva vida estava a punt de donar un tomb. Per un cantó se ensumaven molts
aldarulls politics.

I per altra banda acabava de arribar a Barcelona am el tren "el shangai" procedent de Galicia
Estrella una noia que al final sería la seva esposa, i que amb molt sentit comú el apartaria de la boxa.

Estrella després de un pelegrinatge laboral, va acabar fent de dependenta "quasi filla" de un matrimoni
que tenien una botiga de queviures al carrer Consell de cent/Rambla Catalunya. El nostre Esparring feia de soldat a la porta del "Diluvio" un diari que estaba al carrer Consell de cent a prop del Passeig de Gracia.



Allí estaba el"trio", el de la boxa "Cisco" un cantant de Sarsuela i el tercer era el que feia bulto
Sempre que pasava per devant Estrella , els soldats li deien sempre alguna floreta i també alguna
grolleria....Tan se val perqué el moment era escàs de expressions de joventut i vitalitat.
Deixo els anys de guerra en blanc; crec que e el millor.
Faig un homenatge silenciós a tots els que van patir la crueltat de una guerra que mai tindria que
haver començat si no fos per aquells "salvapatrias" que van crear un cementiri de mes de un milió de morts.
.

1940 comença el estraperlo. Bé la fusteria que es una industria que pot fer miracles de
coses velles, començava a funcionar.
El casament es va fer a l'esglesia de Sant Pau del Camp
i el sopar de noces, al restaurant Los Caracoles, sense la
parafernalia de avui dia.

Darrera quedava el boxejador,i la minyona; començaven l'aventura de formar una familia.
Mudances i fills:
Mudances van ser 9 i fills 4. Els anys 50 eran 3 fills varons i el 56 arribaria la quarta una nena.
No puc deixar de explicar com es celebraven els naixements i el bateig. Era al estil italiá de "El Padrino".
Es tancava el taller el dissabte al migdia i convidava a dinar a casa a tots els treballadors (8/9)i la festa
durava fins el vespre i aquella hora pocs estaven dempeus Així ho van fer per el bateig de Ferran (en aquells temps
Fernando).

Comencem per el Padrí (una incógnita mes) era un Senyor amb majúscules un gran propietari, que sempre va avalar al sr. Esteve o sigui el nostre "Espàrring".
Ell despres de la cerimònia a la esglesia de Santa Madrona, va marxar, i la resta del taller van acabar dormint molts de ells als balcons de la casa del Patró. Era un estil de vida diferent o potser igual com avui es promocionen molts cursets de empresaris i com es diu de "recursos humans".
Per recursos humans el que feia el nostre Espàrring (Patró). Al estiu a les set,Ell i tot el taller estaven a la Barceloneta ( i no precisament, esmorzant, tot el contrari fen esport i natació. Aixó si a les 8 tots a la porta del taller.
La historia de L'espàrring acaba aquí. Despres va continuar la lluita de un home per la seva familia, amb encerts i equivocacions.
No tothom ho va jutjar així.
Aquí acabo aquest retrat,la seva biografia complerta la faré mes endavant si Deu en dona salut i memòria, i quan la perspectiva del temps, anul-li posibles brases enceses i les converteixi amb cendres de una foguera, com la que cada cap d'any Ferran i Jo preparem al nostre petit "Monsalvat".

Epíleg:

La Foguera del cap d'any.
Poc abans de les dotze, Ferran i Jo preparem la llenya seca, per quan arribi el moment, estigui tot a punt.
La encendrem a les dotze i el pati de la casa "la rectoria" s'omplirá de llum i de calor, i ell i jo mirarem el cel
buscant una estrella... i quan la trobem, ens fará l'ullet i sentirem una veu coneguda, que ens dirá... "aquesta
foguera es mes gran que la del any pasat, i fa tanta llum que hem recorda les llums d'un ring de boxa".
I tot seguit, la estrella marxará. L'univers es tan savi, que vol que algunes coses quedin a fosques.
Gracies per haver arribat fins aquí

Jaume Esteve Arias.
Agost 2007